Un dia, passejant per Barcelona (Desembre 2006) vaig gravar un petit vídeo d’uns ballarins de tango de carrer… passat un temps, el ballarí en qüestió es veu al youtube i utilitza el vídeo per fer publicitat del seu art i incloure-ho al seu currículum, aconsegueix una feina en una acadèmia i ja és professor de ball a Barcelona.
4 anys després, m’escriu i m’agraiex enormement haver gravat i publicat aquell vídeo i em convida a rebre classes de tango a l’acadèmia on treballa…
Un plaer de conversa amb la Gemma Urgell i en Ricard Espelt, a qui vaig conèixer fa temps a través de la xarxa i amb qui compartim moltes coses. Dins de la seva sèrie d’entrevistes TalkingAbout, vam estar parlant una mica dels meus tres grans projectes que s’han enllaçat en aquest darrer any…
Al blog de l’Eduard, trobo aquestes fotos de treball infantil “Bricks for bread and milk“. Malauradament, unes imatges que encara es donen a dia d’avui a molts països del món
Un experto español en seguridad de la ONU, que lleva cuatro años en Haití, esperaba también en Santo Domingo el vuelo que le devolviera a su trabajo. Ha estado dos semanas de vacaciones. “Si no hubiera sido porque perdí un enlace y tuve que esperar en Madrid, yo habría estado ese día en el edificio de la ONU: y me habría pillado dentro”, cuenta.
Colaboró con la policía haitiana para detener a criminales que se enseñoreaban de los barrios más pobres. “Y ahora se han escapado: 5.000 presos se han fugado de la cárcel. Volverán a hacer lo que hacían”, vaticina. Y explica de qué se trata: “Son gente que mata porque sí, yo he visto cómo le han arrancado los dientes uno a uno en la calle a un tipo al que acusaban de ser un chivato; son gente que viola a quien quiere, bajo amenaza de matar a la hermana o a la madre o a la abuela, es gente que acaba con otro de un balazo, así, pum, por menos de nada, porque se les pone en medio: nos costó mucho meterlos en la cárcel. Pero lo hicimos. Y ahora están de nuevo afuera. Haití ha vuelto atrás cerca de 40 años en un solo día”.
Buuuufffff plou sobre mullat (una de les pitjors tragèdies naturals dels últims 100 anys, al país més pobre del món), però el més greu és que tots som responsables de la situació d’aquest país, ningú ha fet res!
M. Lluna Antúnez ja ens presentava el seu primer documental Amb qui parlo?, i ara ens acosta al seu nou barri, des del Raval de Barcelona vol conèixer els seus veïns.
El Raval està en el punt de mira de tots els mitjans de comunicació, parlen de prostitutes i de vagabunds, de marroquins que venen haixix i màfies de pakistanesos… No dic que això no existeixi, existeix. Però no és el barri que visc jo, entenent que les coses no són com són, sinó que són com som.
<i>El Raval està en el punt de mira de tots els mitjans de comunicació, parlen de prostitutes i de vagabunds, de marroquins que venen haixix i màfies de pakistanesos… No dic que això no existeixi, existeix. Però no és el barri que visc jo, entenent que les coses no són com són, sinó que són com som.
Jo visc en un barri on la gent em saluda, visc en un barri on la del forn, el de la ferreteria i el paki, saben qui sóc, a on visc i què és el que compraré. Visc en un edifici on els veïns estan disposats a descobrir la seva intimitat per fer-me un favor.</i>
Era el tema d’avui al programa l’Ofici de Viure, d’en Gaspar Hernàndez a Catalunya Radio.
Som eminentment éssers socials, però necessitem també la solitud. Hem de distingir entre la solitud no desitjada, que eludim tant com podem, i la solitud que busquem de tant en tant, i que necessitem des del fons de la nostra ànima i que ens permet retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Saber estar sol no és fàcil. És un art i, com qualsevol art, demana temps, paciència i autodomini. Quin és l’art de saber estar sol? Amb el filòsof i teòleg Francesc Torralba, autor del llibre: “L’art de saber estar sol” de Pagès Editors i el psicòleg David Matamoros.
Miniblog:
